LA CIUDAD ROMANA

Des del punt de vista urbanístic cal distingir en el món romà dos sistemes de traçat de las ciutats que s`anomenen natural i planificat.

El traçat natural :

Anomenem així el model urbà que era habitual en els primitius llogarrets preromans

d’Itàlia i de tot l’occident mediterrani: el de la Roma preetrusca. Aquest tipus

de traçat buscava l’adaptació al medi físic en què s’assentava, normalment solia ser

un lloc elevat, i la millor defensa contra els enemics. Es tractava de recintes emmurallats

de petita extensió, que no responien a cap pla preconcebut i estaven pràcticament

sense urbanitzar; es designaven amb la paraula oppidum.

Es conserven exemples d’aquest tipus d’hàbitat als castros del nord-oest de la Península.

Estaven construïts en elevacions estratègiques, ben proveïdes de defenses

naturals; els habitatges de planta rodona, amb una peça única i una coberta de palla

o brancam, s’agrupaven sense cap altre criteri que l’adaptació més bona possible al

terreny o al clima. Va pertànyer a aquest tipus de traçat el primitiu llogarret descobert

sobre el Palatí, bressol de la futura Roma. La reconstrucció dels habitatges

coincideix amb la dels castros al·ludits i amb algunes reproduccions en miniatura

trobades en tombes de la zona.

El traçat planificat:

Aquest altre model urbà s’havia anat desenvolupant de manera semblant i simultània

pel Mediterrani oriental (Orient Mitjà, Grècia, Sicília) i també en la civilització

etrusca. Els romans el van copiar dels etruscs i posteriorment el van estendre per tot

l’Imperi.

El disseny d’aquest model urbà responia a un traçat rectangular i quadriculat, amb

sèries de carrers que s’encreuaven perpendicularment formant una xarxa viària
dominada per la simetria. Cada quadrat o rectangle resultant constituïa una insula
(illa); al cor d’aquesta xarxa hi havia situat el fòrum. Els dos carrers principals que
s’encreuaven al fòrum s’anomenaven cardo maximus, que anava de nord a sud, i
decumanus maximus, que anava d’est a oest. Aquests dos carrers anaven a parar a
quatre portes d’entrada a la ciutat i, fora de les muralles, es perllongaven en els respectius
camins (viae), al llarg dels quals se situaven les necròpolis o cementiris.
El primer teòric d’aquest tipus de planificació urbanística, que ha persistit fins als
nostres dies, va ser el grec Hipòdam de Milet (segle V aC). D’altra banda, el millor
tractadista romà sobre arquitectura va ser Vitruvi (segle I aC), que va escriure l’obra

De architectura, en deu llibres, la qual va influir extraordinàriament durant el Renaixement.

Edificis i monuments públics:


En totes les ciutats planificades es van repetint uns tipus fixos de construccions
públiques de grans dimensions que els romans, prenent models grecs, van escampar
per tots el confins de l’Imperi.

Al voltant del fòrum, el centre de la vida pública de Roma, es concentraven els edificis
que eren el símbol de les principals institucions de la ciutat:

• Els temples, en els quals se celebrava el culte de la religió oficial i que solien ser
de planta rectangular, com els grecs, tot i que també n’hi hagué de planta circular,
com per exemple l’anomenat Panteó, de Roma, tan imitat a partir del Renaixement
en esglésies i palaus.

• Les basíliques, immensos espais coberts i amb porxos, de tres naus, on es reunien
els tribunals de justícia, es parlava de negocis o simplement es passejava, i
que van servir de model per als temples cristians.

• La cúria, on es reunia l’Assemblea de representants de la ciutat .

• Les tribunes per als discursos dels polítics i dels governants.


• Els arcs de triomf, una mena de portes monumentals, d’una o més obertures,
bellament ornats amb estàtues, inscripcions, relleus, columnes, etc.

• Els obeliscs i les columnes commemoratives d’alguna gran empresa bèl·lica, l’exemple
més fascinant dels quals és la famosa columna de Trajà, que encara es pot
admirar a Roma, tota coberta de relleus en què es representa la conquesta de la

Dàcia.






Els espais per al lleure:

Mereixen un capítol a part els grans recintes destinats al lleure i als espectacles de
masses: el teatre, l’amfiteatre i el circ. També es poden considerar espais per al lleure
les termes, que hem estudiat en la unitat anterior.

Sembla que els espectacles teatrals, com tantes altres coses, també van ser introduïts
a Roma pels etruscs. Sobretot va assolir un gran auge la comèdia arran de la
progressiva influència cultural grega que es produí a partir del segle III aC. I de la
mateixa manera que els autors romans copiaven i adaptaven les obres dels grecs,
els arquitectes copiaven i adaptaven el tipus de recinte teatral que es feia servir a
les ciutats gregues.
El teatre romà constava essencialment d’una graderia semicircular esglaonada, la
cavea, que envoltava l’espai teatral, l’orchestra; tancant l’orchestra, davant de la
cavea, hi havia una plataforma feta d’obra, a l’altura més o menys d’un metre, anomenada
scaena (escenari), que estava tancada per un mur elevat, el frons scaenae;
aquest mur imitava la façana d’un palau i podia tenir uns quants pisos. Hi havia tres
portes, per les quals entraven i sortien els actors, i estava adornat amb estàtues, frisos,
nínxols, garlandes i altres elements ornamentals.

El primer amfiteatre que es va construir a Roma, en temps de Cèsar, va ser de fusta.
Es tractava d’un recinte el·líptic format per dos teatres units per l’orchestra. L’invent
va tenir tanta acceptació que, a partir d’August, es van construir diversos amfiteatres
de pedra. El més famós va ser l’anomenat Colosseu, edificat a l’època de Trajà,
amb capacitat per a uns 45.000 espectadors.





el teatre.



amfiteatre.




EL CIRC:

El circ era el recinte en què se celebraven les curses de carros, anomenades

quadrigues, si eren de quatre cavalls, i bigues, si eren de dos.

Aquest era l’espectacle esportiu preferit pels romans. Despertava en

ells tanta passió com entre nosaltres ho fa el futbol. Els noms dels

millors aurigues, fins i tot dels millors cavalls, han quedat escrits per

a la posteritat en mosaics i inscripcions.

El recinte estava inspirat en l’estadi i en l’hipòdrom dels grecs: es tractava

d’un espai rectangular allargat, amb un dels costats menors una

mica arrodonit; al centre d’aquest espai hi havia un mur molt llarg,

anomenat spina, al voltant del qual els carros feien voltes.

El circ més grandiós dels que es van edificar a Roma va ser el Circ

Màxim, a la vall que hi havia entre els turons de l’Aventí i del Palatí;

tenia capacitat per a 150.000 espectadors. A l’Estat espanyol, el que

s’ha conservat millor és el de Mèrida.