AQUAE:

Roma fue indudablemente una civilización del agua. La tecnología que desarrolló para su captación, distribución y consumo no encuentra parangón hasta nuestro mundo contemporáneo.

No todas las ciudades romanas disponían de acueductos, ya que en algunas el suministro hidráulico podía quedar cubierto por pozos y por cisternas públicas y privadas excavadas bajo las casas, como han demostrado estudios en Cesarea  y en la misma Pompeya

 Éste parece ser también el caso de Emporiae , donde por el momento no se han localizado acueductos. Algunas cisternas podían tener dimensiones colosales, en Constantinopla (Estambul), o la piscina mirabilis en la población de Miseno . Esta última era subterránea y tenía una capacidad de 12.600 metros cúbicos, con una gran bóveda que se sostiene sobre 48 pilares dispuestos en cuatro hileras y unidos mediante arcos transversales.

Había ciudades que necesitaban mucha más agua de la que podían proporcionar las cisternas, no sólo para abastecer a una población numerosa–hasta un millón de habitantes en el caso de Roma–, sino también para alimentar las fuentes ornamentales y públicas, las termas y los espectáculos. Los acueductos se crearon para atender todas estas necesidades. Cuando se menciona la palabra acueducto pensamos de inmediato en las impresionantes construcciones de Segovia, Mérida o Tarragona, por limitarnos a España. 

Roma llegó a tener doce acueductos, el más antiguo de los cuales era el Aqua Appia cuya construcción fue debida a Apio Claudio el Ciego y se inauguró en el año 312 a.C. con un recorrido de más de 1,6 kilómetros. Otros tres acueductos fueron construidos en los siglos III y II a.C.: Aqua Anio Vetus, Aqua Marcia y Aqua Tepula. El impulso definitivo vino dado por Augusto y su yerno Agripa, que repararon los antiguos acueductos y construyeron otros nuevos, algunos de los cuales, como el Aqua Virgo, se han mantenido ininterrumpidamente en uso.

  El último de los acueductos de Roma fue el Aqua Alexandrina, de 22 kilómetros de longitud, obra de Alejandro Severo en 226 d.C. Con todo ello, se calcula que Roma llegó a disponer de un millón de metros cúbicos de agua al día para cubrir las necesidades de una población en constante aumento y para alimentar las once grandes termas, los aproximadamente 900 baños públicos y las casi 1.400 fuentes monumentales y piscinas privadas. 

Para la gestión de las aguas residuales, las ciudades contaban con una completa red de alcantarillado. En Roma, la Cloaca Máxima, que desembocaba en el Tíber, era motivo de general admiración, como nos hace saber Plinio el Viejo en su enciclopédica Historia Natural. El buen estado de los acueductos y la red de cloacas, además de la sana costumbre de la higiene y el baño, evitaron epidemias tan terribles como las que arrasaron las ciudades en la Edad Media.
La construcción de un acueducto, desde su captación hasta su punto de distribución final, era una empresa costosísima y una de las obligaciones que tenían que afrontar las ciudades, que se enorgullecían de ello.

SEGOVIA:

Aquest aqüeducte transporta aigua del riu Frío a la ciutat de Segòvia, en un recorregut de 18km. És una construcció romana de la segona meitat del segle I i a principis del segle II d.c. Aquest, està construït amb pedres de granit, procedent de la serra de Guadarrama. L’aqüeducte té 119 arcs i 120 pilars. La seva longitud és de 638 metres, i l’alçada és de 29 metres.

TARRAGONA:

Va ser construït al segle I a.C, va ser construït al costat dels barrancs dels Arcs. També se li coneix com el Pont del Diable, ja que explica la llegenda que en la primera construcció de l'aqüeducte quan tot anava endavant va haver-hi una forta tempesta i ventada que va destruir l'aqüeducte. El constructor en veure l'enderroc del pont va dir que només el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada i en aquell moment se li va aparegué Satanàs de sobre i li digué que ell faria el pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera de Mèdol.

1. 
   

 TARRAGONA:

 Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat. Al principi de tot un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la ciutat anava a parar al castella aquarum des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canalons. Els primers a rebre-la eren les fons publiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta del cabal emmagatzemat  també es distribuïa entre particulars.

LA CIUDAD ROMANA

Des del punt de vista urbanístic cal distingir en el món romà dos sistemes de traçat de las ciutats que s`anomenen natural i planificat.

El traçat natural :

Anomenem així el model urbà que era habitual en els primitius llogarrets preromans

d’Itàlia i de tot l’occident mediterrani: el de la Roma preetrusca. Aquest tipus

de traçat buscava l’adaptació al medi físic en què s’assentava, normalment solia ser

un lloc elevat, i la millor defensa contra els enemics. Es tractava de recintes emmurallats

de petita extensió, que no responien a cap pla preconcebut i estaven pràcticament

sense urbanitzar; es designaven amb la paraula oppidum.

Es conserven exemples d’aquest tipus d’hàbitat als castros del nord-oest de la Península.

Estaven construïts en elevacions estratègiques, ben proveïdes de defenses

naturals; els habitatges de planta rodona, amb una peça única i una coberta de palla

o brancam, s’agrupaven sense cap altre criteri que l’adaptació més bona possible al

terreny o al clima. Va pertànyer a aquest tipus de traçat el primitiu llogarret descobert

sobre el Palatí, bressol de la futura Roma. La reconstrucció dels habitatges

coincideix amb la dels castros al·ludits i amb algunes reproduccions en miniatura

trobades en tombes de la zona.

El traçat planificat:

Aquest altre model urbà s’havia anat desenvolupant de manera semblant i simultània

pel Mediterrani oriental (Orient Mitjà, Grècia, Sicília) i també en la civilització

etrusca. Els romans el van copiar dels etruscs i posteriorment el van estendre per tot

l’Imperi.

El disseny d’aquest model urbà responia a un traçat rectangular i quadriculat, amb

sèries de carrers que s’encreuaven perpendicularment formant una xarxa viària
dominada per la simetria. Cada quadrat o rectangle resultant constituïa una insula
(illa); al cor d’aquesta xarxa hi havia situat el fòrum. Els dos carrers principals que
s’encreuaven al fòrum s’anomenaven cardo maximus, que anava de nord a sud, i
decumanus maximus, que anava d’est a oest. Aquests dos carrers anaven a parar a
quatre portes d’entrada a la ciutat i, fora de les muralles, es perllongaven en els respectius
camins (viae), al llarg dels quals se situaven les necròpolis o cementiris.
El primer teòric d’aquest tipus de planificació urbanística, que ha persistit fins als
nostres dies, va ser el grec Hipòdam de Milet (segle V aC). D’altra banda, el millor
tractadista romà sobre arquitectura va ser Vitruvi (segle I aC), que va escriure l’obra

De architectura, en deu llibres, la qual va influir extraordinàriament durant el Renaixement.

Edificis i monuments públics:


En totes les ciutats planificades es van repetint uns tipus fixos de construccions
públiques de grans dimensions que els romans, prenent models grecs, van escampar
per tots el confins de l’Imperi.

Al voltant del fòrum, el centre de la vida pública de Roma, es concentraven els edificis
que eren el símbol de les principals institucions de la ciutat:

• Els temples, en els quals se celebrava el culte de la religió oficial i que solien ser
de planta rectangular, com els grecs, tot i que també n’hi hagué de planta circular,
com per exemple l’anomenat Panteó, de Roma, tan imitat a partir del Renaixement
en esglésies i palaus.

• Les basíliques, immensos espais coberts i amb porxos, de tres naus, on es reunien
els tribunals de justícia, es parlava de negocis o simplement es passejava, i
que van servir de model per als temples cristians.

• La cúria, on es reunia l’Assemblea de representants de la ciutat .

• Les tribunes per als discursos dels polítics i dels governants.


• Els arcs de triomf, una mena de portes monumentals, d’una o més obertures,
bellament ornats amb estàtues, inscripcions, relleus, columnes, etc.

• Els obeliscs i les columnes commemoratives d’alguna gran empresa bèl·lica, l’exemple
més fascinant dels quals és la famosa columna de Trajà, que encara es pot
admirar a Roma, tota coberta de relleus en què es representa la conquesta de la

Dàcia.






Els espais per al lleure:

Mereixen un capítol a part els grans recintes destinats al lleure i als espectacles de
masses: el teatre, l’amfiteatre i el circ. També es poden considerar espais per al lleure
les termes, que hem estudiat en la unitat anterior.

Sembla que els espectacles teatrals, com tantes altres coses, també van ser introduïts
a Roma pels etruscs. Sobretot va assolir un gran auge la comèdia arran de la
progressiva influència cultural grega que es produí a partir del segle III aC. I de la
mateixa manera que els autors romans copiaven i adaptaven les obres dels grecs,
els arquitectes copiaven i adaptaven el tipus de recinte teatral que es feia servir a
les ciutats gregues.
El teatre romà constava essencialment d’una graderia semicircular esglaonada, la
cavea, que envoltava l’espai teatral, l’orchestra; tancant l’orchestra, davant de la
cavea, hi havia una plataforma feta d’obra, a l’altura més o menys d’un metre, anomenada
scaena (escenari), que estava tancada per un mur elevat, el frons scaenae;
aquest mur imitava la façana d’un palau i podia tenir uns quants pisos. Hi havia tres
portes, per les quals entraven i sortien els actors, i estava adornat amb estàtues, frisos,
nínxols, garlandes i altres elements ornamentals.

El primer amfiteatre que es va construir a Roma, en temps de Cèsar, va ser de fusta.
Es tractava d’un recinte el·líptic format per dos teatres units per l’orchestra. L’invent
va tenir tanta acceptació que, a partir d’August, es van construir diversos amfiteatres
de pedra. El més famós va ser l’anomenat Colosseu, edificat a l’època de Trajà,
amb capacitat per a uns 45.000 espectadors.





el teatre.



amfiteatre.




EL CIRC:

El circ era el recinte en què se celebraven les curses de carros, anomenades

quadrigues, si eren de quatre cavalls, i bigues, si eren de dos.

Aquest era l’espectacle esportiu preferit pels romans. Despertava en

ells tanta passió com entre nosaltres ho fa el futbol. Els noms dels

millors aurigues, fins i tot dels millors cavalls, han quedat escrits per

a la posteritat en mosaics i inscripcions.

El recinte estava inspirat en l’estadi i en l’hipòdrom dels grecs: es tractava

d’un espai rectangular allargat, amb un dels costats menors una

mica arrodonit; al centre d’aquest espai hi havia un mur molt llarg,

anomenat spina, al voltant del qual els carros feien voltes.

El circ més grandiós dels que es van edificar a Roma va ser el Circ

Màxim, a la vall que hi havia entre els turons de l’Aventí i del Palatí;

tenia capacitat per a 150.000 espectadors. A l’Estat espanyol, el que

s’ha conservat millor és el de Mèrida.

LAS GUERRAS MEDICAS

1. CAUSAS DE LAS GUERRAS MÉDICAS
2. 
   
3.  Las Guerras Médicas fue elenfrentamiento bélico entregriegos y persas ocurrido entrelos años 499 y 449 a.C. El emperador Darío I respondió arrasando la ciudad de Mileto yencaminando sus tropas al mundo griego.
4. 
   
5. PRIMERA GUERRA MÉDICA
6. 
   
7.  El año 492 a.C. el ejército persa partió al mando de Mardonio con rumbo a Grecia.Reconquistaron Tracia y sometieron a Macedonia; sin embargo, el progreso de la expedición fue impedido por una tormenta que sorprendió a la flota del general persa mientras costeaba el Monte Athos, viéndose obligados a regresar a Persia. Mientras se recuperaban para reiniciar la invasión, Darío pidió la rendición incondicional de Esparta y Atenas, la cual fue rechazada. El emperador decidió una nueva campaña de invasión a través del mar. 
8. 
   
9.  Los persas se apoderaron delas Cícladas y de Eubea, y desembarcaron en el Ática. Los atenienses, junto con tropas aliadas de Platea, en notable inferioridad numérica, se enfrentaron a los persas en la llanura de Maratón y lograron derrotarlos (490 a.C.).   La leyenda nos cuenta que Filípides recorrió el camino desde el campo de Maratón hasta Atenas, sumando alrededor de 42 kilómetros, al llegar a la ciudad anunció ¡Hemos Vencido! y, sin más fuerza, cayó muerto. En homenaje a esta proeza se incluyó una prueba de resistencia llamada “Maratón” en los Juegos Olímpicos.
10.  
11.  SEGUNDA GUERRA MÉDICA
12. 
    
13. 
    
14.  Muerto Darío, lo sucedió su hijoJerjes, quien reinició la invasión a Grecia. Partió desde Sardes y cruzó los Dardanelos, atravesóTracia, Macedonia y Tesalia. Los soldados de infantería pesada delos persas eran llamados los“Inmortales”, la guardia personal del rey; además contaban con una caballería de carros y arqueros, y una infantería ligera, . Arqueros persas, posiblemente parte de los llamados “Inmortales”.
15. 
    
16.  Los griegos establecieron un puesto defensivo en el angosto desfiladero de lasTermópilas al mando del rey de Esparta, Leónidas, junto a 5000 hombres (480 a.C.), a los que rechazó en dura lucha, luego de dos días de batalla. 
17. 
    
18. 
    
19. 
20. 
    
21. 
    
22.  Leónidas, temeroso de que la flota ateniense no pudiera escapar a tiempo de la incursión persa, ordenó la retirada de su ejército y,junto a 300 hoplitas espartanos, lucharon heroicamente y resistieron hasta morir.
23. 
    
24. Jerjes regresó a Sardes y dejó una parte del ejército en Tesalia, al mando de Mardonio, quien fue vencido en Platea, en 479 a C. por Batalla de Salamina el ejército griego al mando del rey de Esparta, Pausanias; a la par que las naves persas eran destruidas en Micala, lo que puso fin a la Segunda Guerra Médica.
25. 
    
26.  TERCERA GUERRA MÉDICA
27. 
    
28. 
    
29. Después de la Segunda Guerra Médica, Atenas comenzó su reconstrucción. Las ciudades griegas integraron la Confederación de Delos  con la finalidad de protegerse de futuros ataques y liberar a las colonias helenas del Asia Menor. Cada una de las ciudades integrantes aportaba dinero, armas y soldados. La Confederación resolvió continuar la guerra contra los persas, yen comendó el mando  a Cimón. 
30. 
    
31.  Esparta se retiró de la lucha.Cimón expulsó a los persas de Tracia, se dirigió al Asia Menor, sublevó las ciudades helenas; venció y destruyó las fuerzas persas en 465 a C. La contienda continuó durante más de veinte años, hasta que el emperador persa Arta jerjes firmó la Paz de Calias o Cimón el año 449 a C. donde reconocía la independencia de las colonias helenas del Asia Menor, y la soberanía griega sobre el Mar Egeo.

ANFITEATRO:

ANFITEATRO:

  

  Es de planta ovalada como consecuencia de la duplicación de dos teatros, uniéndolos por el         escenario. Su nombre se refire a ello, ya que es una palabra de origen griego que quiere decir   . Realmenete no es exactamente así, ya que el resultado de dos plantas semicirculares -teatro- sería una circunferencia y no un óvalo o una elipse, pero el concepto partió de esa idea, siendo modificada para ampliar la zona de actuación, la arena. 

No se utilizaba para la representación de obras literarias ni para discursos políticos, sino para espectáculos de lucha con gladiadores, con animales o simulación de batallas.

La estructuras de sustentación se resuelven igual que las de los teatros. En ocasiones, parte de la grada se apoya en una ladera, y el resto se apoya sobre una estructura de muros radiales y circulares abovedados. 

El exterior generalmente se compone de órdenes de pilares o columnas con arcos.

Aparte de su función, la diferencia más notoria entre un anfiteatro y un teatro romano clásico, es que el anfiteatro tiene forma circular u ovalada, mientras que el teatro es semicircular. También hay que diferenciar el anfiteatro del circo, que era utilizado para espectáculos de carreras y tenía una forma elíptica.

El graderío  se divide en cuatro zonas, siendo la inferior para los senadores y altos cargos de la administración romana, la zona media para la plebe y la superior para las mujeres y los carentes de derechos. Primero se construyeron mediante piedra tallada, posteriormente se utilizó el hormigón y se dispusieron arquerías y bóvedas.

 

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

ΕΜΠΟΡΙΟΝ

1.  On és Empúries?
2.  Com i quan hi van arribar els grecs?
3.  Fins quan s'hi van quedar?
4.  De quina època són les restes que s'hi han trobat?
5.  Descriviu breument què hi ha en aquest jaciment.
6.   De qui és  la estàtua que veiem a la fotografia? Expliqueu el que en sabeu.

,         

2       "  Ampurias  fue una ciudad griega y romana situada en el noreste de la península Ibérica, en la             comarca gerundense del Alto Ampurdán. Fue fundada en 575 a. C. por colonos de Focea como            enclave comercial en el Mediterráneo occidental. Posteriormente fue ocupada por los romanos,             pero la ciudad fue abandonada en la Alta Edad Media, excepto el núcleo de San Martín de                   ampurias que continúa poblado en la actualidad."

h        2-El 575 aC, arriben a la península els últims colonitzadors grecs, els foceus, versats en el comerç de llarg distància. Els foceus no creaven colònies de poblament, sinó que llur objectiu era sobretot comercial. La pròpiametròpoli, Focea, està erigida amb aquest fi.

S'estableix la palaiàpolis, 'ciutat antiga', com un simple port comercial illenc, on es pot fer escala a la desembocadura del riu Fluvià. Amb l'arribada dels grecs, els indígenes es tornen productors de béns de consum que intercanvien amb els hel·lens per mercaderies més preuades, com el vi. Al començament depèn de Massàlia, com es pot observar en la gran quantitat d'àmfores trobades d'aquella època.

3-Segueix el període d'esplendor fins l'arribada dels bàrquides. La competència crea una recessió en l'economia emporitana. Els emporitans envien una ambaixada a Roma demanant ajuda. Roma tanca el tractat de l'Ebre amb Àsdrubal el 226 aC, segons el qual els púnics no podien passar el riu. Amb la Segona Guerra púnica, Empúries es posiciona com un fidel aliat de Roma. El 218 aC, els romans envien un exèrcit, que desembarca a Empúries, amb la missió de tallar els subministraments d'Anníbal. Aquest fet és citat per Titus Livi:

4-Les necròpolis d'Empúries s'estenen més de mil anys, en una llarguíssima etapa que va des del s. VII aC fins a l'edat mitjana. No obstant això, moltes tombes van ser saquejades. Almagro va realitzar dos volums que recullen totes les dades sobre la major part dels cementiris de la zona. N'hi ha de quatre tipus: grecoindígenes, tardorepublicans, altoimperials i baiximperials.

(s. VI-III aC) ...........Baiximperial (s. III dC-VI dC)

d

g       5-JACIMENT I MUSEU MONOGRÀFIC:

Empúries constitueix un lloc privilegiat per entendre l’evolució de l’urbanisme grec implantat a l’extrem occidental de la Mediterrània, així com per analitzar l’urbanisme romà del període final de la República i la seva transformació posterior durant l’època imperial.

Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega –l’enclavament colonial d’Empòrion- amb les restes d’una ciutat romana, creada a inicis del segle I aC sobre les estructures d’un campament militar romà instal·lat durant el segle anterior.

A mig camí de l'itinerari es pot visitar el Museu monogràfic de les excavacions d'Empúries. Es conserven alguns dels objectes descoberts durant les excavacions, així com la sala monogràfica de l'Esculapi d'Empúries.

     6- La majoria d'experts consideren actualment que correspon a una representació de Serapis, encara que se'l conegui amb el nom popular d'Esculapi d'Empúries. No es conserva cap part del ceptre que, sens dubte, sostenia amb la mà esquerra i que només podia ser portat per un déu major (Serapis=Hades).


      

Empúries (Ampurias)

                                     

              L`IMPERI:

                           

L`imperi va durar cinc segles que es divideixen en dos periodes:

L`alt imperi fins ales acaballes del segle tres despres de crist 

I el baix imperi fins l`any 476.

Hi ha molta diferencia entre els dos periodes,la histora interna (regim politic,i organitzacio politica), i la historia externa (situacio del imperi i relacio amb altres pobles).

                                 L`ALT IMPERI

Amb Octavi August s’inicia un sistema polític que és conegut amb el nom

de Principat, perquè l’emperador tenia el títol oficial de princeps. En teoria,

el règim republicà continuava vigent, però, a la pràctica, el princeps

dominava totes les institucions de l’Estat, és a dir, magistratures, Senat i

comicis. 

August va aconseguir aquest poder absolut gràcies al suport de l’exèrcit

amb el qual va derrotar Marc Antoni l’any 31 aC en la batalla d’Àccium.

Les antigues institucions republicanes van quedar totalment desvirtuades.

Les magistratures es van convertir en una mena de títols nobiliaris i

els comicis van desaparèixer. El Senat va retenir part del seu antic poder i

passà a ser l’òrgan legislatiu, sempre sota l’autoritat de l’emperador.

En aquest període es van crear nous càrrecs públics, com els prefectes,

encarregats de l’administració de la capital de l’Imperi; els procuradors,

funcionaris al servei directe de l’emperador, a Roma i a les províncies, i

els caps de la cancelleria, encarregats dels diferents «ministeris»: justícia,

administració de les províncies, reclamacions, afers estrangers, etc.

                                EL BAIX IMPERI

Per tal de posar ordre en el caos polític, social, econòmic i militar en què havia

caigut l’Imperi des de mitjan segle III, Dioclecià procedí a fer una reestructuració

radical del sistema imperial: li va donar un caràcter obertament

monàrquic, absolutista, a l’estil oriental; l’emperador era considerat com un

déu, amo i senyor (dominus) de l’Imperi i de la vida i la hisenda dels seus súbdits

Dioclecià va dividir l’Imperi en dues parts: ell es va encarregar de la part

oriental, amb la capital a Nicomèdia, i nomenà Maximià per a l’occidental,

amb la capital a Milà, tots dos amb el títol d’august. Cadascun d’ells va

nomenar un viceemperador amb el títol de Cèsar, destinat a succeir-los.

Aquest sistema de quatre governants s’anomena tetrarquia.

La tetrarquia no va sobreviure al seu creador. Els dos augusts van abdicar

l’any 304 i de seguida van esclatar els conflictes, fins que Constantí va tornar

a unificar l’Imperi i va situar-ne la capital a Constantinoble. 

Les unificacions i les particions es van repetir al llarg del segle IV fins que

l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus dos fills, i va quedar

així definitivament.

 

               Història externa:

• Segle I aC. August va incorporar a l’Imperi el riquíssim regne d’Egipte i

culminà la conquesta d’Hispània després de vèncer els càntabres i els

asturs (19 aC). Va dividir la Península en tres províncies: Bètica, Lusitània

i Tarraconense.

• Segle I dC. Es fixa el limes  de l’Imperi en els rius Danubi-Rin

i s’amplia amb els territoris de Mauritània, al sud, i Anglaterra, al nord.

• Segle II dC. S’amplia l’Imperi per Orient per Aràbia, Armènia, Mesopotàmia,

i a Europa l’emperador Trajà conquereix la Dàcia, territori de

l’actual Romania. 

• Segle IV dC. La pressió dels diferents pobles bàrbars sobre les zones

frontereres de l’Imperi es fa cada cop més difícil de contrarestar, tant els

parts a l’Orient com els germànics a Europa. Es comencen a produir

incursions cap a l’interior, que arriben fins a zones d’Itàlia i Hispània.

Gots, alans, francs i altres pobles bàrbars van prenent posicions ja dins

de les fronteres.

• Segle IV dC.

 Per l’est d’Europa arriben els visigots, empesos, al seu torn,

pels huns; a l’Orient són els perses. Els emperadors romans mantenen

el control sobre l’Imperi amb penes i treballs, gràcies a un exèrcit format,

la major part, per tropes bàrbares i comandat per generals bàrbars.

• Segle V dC. A començaments de segle hi ha una entrada massiva de

pobles per la frontera nord que s’afegeixen

als que ja s’hi havien instal·lat. Comencen a disputar-se entre ells

l’ocupació de les diferents zones de l’Imperi. 

1-ordena cronològicament els fets següents:

2.Defineix en poques paraules els conceptes seguents:

Interregne:  Espai de temps durant el qual un estat no té rei.

Cúries: era l'edifici on es reunia el més alt òrgan de l'estat a les ciutats llatines i gregues.

Cursus honorum: era una successió de càrrecs públics exercits per persones amb aspiracions Polítiques a l'antiga Roma, tant en l'època republicana com durant l'Imperi.

Praetor urbanus: El pretor urbà, en llatí praetor urbanus, era un càrrec jurídic a l'antiga Roma.

Princeps senatus:Primer ciutada.

Prefectes: És una autoritat descendent de la línia nacional del govern.