MUJERES DE LA MITOLOGIA




CASANDRA:



 

Casandra fue hija de Príamo y Hécuba y es hermana gemela de Héleno.Cuando nació lehicieron una fiesta  en el templo de Apol.lo,al anochercer los pedres se marcharon y dejaron a los recien nacidos en el templo sin querer.

 Al día siguiente, cuando volvieron a recogerlos, los gemelos estaban dormidos y dos serpientes les pasaban la lengua por los órganos de los sentidos para purificarlos. Los padres empezaron a gritar de angustia, ante lo cual las serpientes se retiraron. Fue así como Casandra y Héleno tuvieron el don profético cuando fueron adultos.

                                                           

El dios Apolo, que amaba a Casandra, le concedió el don de la profecía, pero cuando ella se negó a corresponder a su amor, Apolo volvió inútil el don haciendo que nadie creyera en sus predicciones. Casandra advirtió a los troyanos de muchos peligros,  pero fue desestimada como una loca.

Después de la caída de Troya, fue sacada del santuario del templo de la diosa Atenea por Áyax,  y llevada al campamento griego. Cuando se repartió el botín, Casandra fue entregada al rey Agamenón como su esclava y amante. Casandra le advirtió de que sería asesinado si volvía a Grecia, pero de nuevo no obtuvo crédito.  

POLÍXENA:


Políxena  era, segons la mitologia grega, hija dede Príamo i Hécuba.

Un oráculo profetizó que Troya no sería derrotada si Troilo cumplía los veinte años de edad. Su hermana Políxena y él cayeron en una emboscada y Aquiles mató al joven pero ella pudo escapar. Se cuenta también que Aquiles pidió a los troyanos la mano de Políxena, pero el momento en que se enamoró de ella tiene muy diversas versiones: pudo ser durante la emboscada donde murió Troilo, o mientras ella participaba en un rito en honor a Apolo o cuando ella acudió a visitar el sepulcro de su hermano Héctor o cuando, tras la muerte de Héctor, ella contribuyó al rescate del cuerpo de su hermano arrojando desde los muros de Troya sus joyas u ofreciéndose personalmente a Aquiles para convertirse en su esclava. A cambio de poder casarse con la princesa troyana, se decía que Aquiles llegó a prometer que persuadiría a los aqueos para abandonar el sitio de Troya. El secreto de su talón vulnerable pudo ser averiguado por Políxena y así, en una ocasión en la que Aquiles se dirigía a encontrarse con Políxena o a concertar su casamiento en el templo de Apolo Timbreo, el héroe aqueo murió en una emboscada que le tendieron Deífobo y Paris o solo Paris.

Más tarde, tras el saqueo de Troya, el eidolon de Aquiles se apareció a los supervivientes de la guerra y exigió que Políxena le fuese sacrificada antes de que nadie pudiera marcharse. Su hijoNeoptólemo la decapitó sobre la tumba de Aquiles. También se ha mencionado que el sacrificio de Políxena tenía como finalidad propiciar unas condiciones favorables para el regreso de las naves aqueas a Grecia, una analogía con el sacrificio de Ifigenia, que tenía como fin conseguir vientos favorables para el trayecto de ida. Una versión minoritaria contaba que, en cambio, Políxena se había suicidado tras la muerte de Aquiles, clavándose una espada sobre su tumba, por amor hacia él.

  

DAFNE:

Dafne,filla del déu riu Peneude Tessalia i de Creüsa,o segons altres fonts filla de Ladó.Va ser una nimfa dels boscos mitològica, que a més era sacerdotessa de Gea, la deessa de la fertilitat de la terra.

Segons la mitologia grega, després que Apol·lo, el símbol de la bellesa masculina, es burlés de les fletxes d'Eros, aquest va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apolo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajut a la mare terra.Gea va obrir la terra sota els seus peus i la va convertir en arbre.Segons una altra versió a qui Dafne va demanar empar va ser al seu pare Peneu, i aquest la va convertir en un llorer.Apolo trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.

   

FILOMELA:

Filomela, d'acord amb la mitologia grega, fou una princesa atenenca, filla de Pandíon i de Zeuxipe.

La seua germana Procne, casada amb el rei traci Tereu, desitjant veure-la, envià el seu marit a cercar-la. Però Tereu, encès de passió per Filomela, durant el viatge cap al seu regne la portà a una casa apartada i la violà. Després, perquè no pogués parlar, li tallà la llengua i la deixà allà tancada. Filomela brodà en un mocador la seua història i aconseguí fer-lo arribar aProcne, que s'encarregà d'alliberar la seua germana i venjar-la pel que Tereu li havia fet.

Els déus la van transformar en oreneta, segons els mitògrafs grecs, o en rossinyol, segons els llatins.

ARIADNA:







Ariadna és la filla del rei Minos i Pasífae de Creta. El seu pare tenia en un laberint al minotaure, qui habia que alimentar amb gent atenesa cada nou anys.

La tercera vegada que els atenesos habian de pagar el seu tribut, Teseu, fill de Egeu, el rei  de Atenes s'ofereix un anar i matar el minotaure. El  problema es que el minotaure vivia en un laberint del que no es podia escapar.

La filla de Minos, Ariadna va veure un Teseu i es va enamorar d'ell, per el que va decidir ajudar-lo amb la condició  que es casés amb ella i se la portés lluny del seu temible pare.

Teseu accepta, i així va ser com Ariadna li regal un cabdell per que una vegada al  arribi al laberint, el desfes i podria servir de guia a la tornada i indicar-li el camí de tornada.

Quan Minos va saber que Teseu havia matat al minotaure va muntar en còlera per Teseu el que va tenir que afanyar-se a la fugida a  la que el va acompanyar Ariadna. Però ella mai va arribar a veure la terra de Teseu, Atenes, doncs a una  escala que el va fer a l'illa de Naxos, la va abandonar ala riba.




ANTÍOPE:


Zeus es va unir a la bella Antíope en forma de Sàtir i va engendrar amb ella dos bessons: Anfió i Zetos. Avergonyida, Antíope es va escapar i es va refugiar a Sició. El seu pare es va suïcidar i va encarregar al seu germà Lico la venjança.

Lico  va prendre la ciutat de Sició i va matar al seu rei Epopeo, portant a Antíope com presonera a Tebes, camí d'on va donar a llum als seus bessons, que van ser abandonats a la muntanya i van ser  recollits per uns pastors.

Una nit, Antíope va poder escapar dels maltractaments que rebia perquè les seves cadenes van caure i va fugir justament a la cabana on vivien els seus fills.

Ells, que no l'havien reconegut, la van lliurar a Dirce, però quan el pastor els va dir que era la seva mare, van anar a buscar-la i van matar a Dirce i a Lico.

Dionís, enfadat per la mort de Dirce, va fer que Antíope embogís i errés per Grècia, fins que un dia es va curar i es va casar amb Focus.






INO:



Ino es, en la mitología griega, una de las hijas de Cadmo y Harmonía. Tomó por esposo al rey beocio Atamante, con quien tuvo dos hijos. Posteriormente intentó librarse de los hijos de éste de un matrimonio anterior, Frixo y Hele, si bien finalmente fueron salvados.

Más tarde, Ino acogió a Dioniso para criarlo junto con sus propios hijos, lo que enfureció a Hera, al ver que recogían el fruto del adulterio de Zeus; por ello volvió locos a ambos esposos, lo que los llevaría a matar a sus propios hijos.

Los dioses del mar se apiadaron de Ino y la convirtieron en una nereida que se llamaría Leucótea, protectora de los marinos.

FEDRA:

Fedra és la filla de Minos i Pasífae, germana d'Ariadna. El seu germà Deucalió la va oferir en matrimoni a Teseu quan aquest regnava a Atenes, encara que ja estava casat amb l'amazona Antíope. Durant el banquet nupcial es produí un atac de les amazones.

Fedra i Teseu van tenir dos fills: Acamant i Demofont, però Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut amb Antíope: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d'ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la. Teseu ple de ràbia, però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar als cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va penjar.

MEDEA:

La nodrissa dels fills de Jàson i Medea està preocupada perquè veu a Medea en un estat de ansietat, nervis, tristesa i mal caràcter molt aguditzat. Té por que planegi una cosa dolenta,encara que no està segura de què pot ser. Aquesta preocupació la comparteix amb el pedagog dels nens, a qui demana que s'allunyi en el possible als fills de la seva mare.

Medea compadeix davant el cor de dones corínties i lamenta que l'home pel qual ella va deixar la seva llar, la seva terra i la seva família l'hagi traït. El rei Creonte es presenta a Medea i li ordena que abandoni la terra de Corint, que surti com desterrada. Antígona li suplica que la deixi allà algun dia més per poder preparar la seva marxa. Jàson també va a parlar amb Medea i es produeix una fortíssima discussió entre ells. Llavors Medea, per venjar-se de Jàson, planeja matar la filla de Creont, la princesa amb la qual es casarà Jàson i, després, matar els seus fills, perquè Jàson no pugui quedar-se amb ells i per no patir ella la vergonya de la seva repudi i el seu desterrament. Així, crida de nou a Jàson i amb paraules dolces però falses li fa creure que ella accepta el seu destí i que li sembla el seu casament amb la filla del rei. Jàson es marxa tranquil. Medea prepara llavors una poció mortal amb la que impregna un vestit com regal per a la princesa i envia als seus propis fills a que l'hi portin. Inicialment, la princesa desconfia del regal, però quan es posa el vestit, aquest se li s'adhereix a la pell i el verí li crema la carn com un àcid, morint la jove entre terribles dolors. El seu pare, en veure la seva filla agonitzant l'abraça desconsolat i, llavors, el vestit s'enganxa també al cos de Creonte provocant en ell el mateix efecte anterior i ocasionant-li la mort en una forta agonia. Quan Jàson de s'assabenta del que ha passat, és a demanar explicacions a Medea, però la dona, en presència de Jàson, assassina amb un ganivet als seus fills, fugint de Corint en un carro tirat per cavalls alats.

ERIFILE:

Erifile fou una heroïna, filla de Tàlau, rei d'Argos.

Es casà amb Amfiarau i fou mare d'Alcmeó, Eurídice i Demonassa.

El seu germà Adrast, aliat de Polinices, volia que Amfiarau s'unís a l'expedició que preparaven contraTebes, però com que aquest s'hi resistia Polinices va recórrer a Erifile perquè convencés el seu marit a canvi del collar d'Harmonia. Ella, finalment, l'obligà a marxar amb l'expedició, però Amfiarau havia encarregat als seus fills que el vengessin si no tornava, i per això Alcmeó, després de la guerra dels epígons, la va matar.

LAS AMAZONAS:

Las Amazonas  eran, en la mitología clásica, gente de un antiguo pueblo conformado y gobernado íntegramente por mujeres guerreras, de dudosa base histórica.

En la cultura griega, las amazonas aparecen invariablemente como antagonistas de los griegos. Los relatos mitológicos frecuentemente narran los enfrentamientos entre los héroes griegos y las reinas amazonas, por ejemplo el duelo de Aquiles contra Pentesilea en la Guerra de Troya, o el combate de Hércules contra Hipólita, hermana de la anterior, como parte de uno de sus doce trabajos. En la escultura, las amazonas eran representadas batallando con guerreros griegos enamazonomaquias, o heridas como producto de dicho encuentro.

El historiador griego Heródoto las situaba en una región fronteriza con Escitia en Sarmacia, aunque la tradición posterior, las ubicó en Asia Menor. Durante la antigüedad tardía las amazonas fueron asociadas con varios pueblos históricos y en la conquista de América fueron imaginadas en el nuevo continente. A principios de la Edad Moderna, el término pasó a aludir a las mujeres guerreras en general.

DANAIDES:

Trata de las cincuenta Danaides, hijas de Dánao, que residen en Egipto.

Las Danaides, conducidas por Dánao, su padre, han llegado a Argos huyendo de los hijos del rey Egipto, que pretendían obligarlas a casarse con ellos. Una vez en Argos, se hacen suplicantes de Zeus, ascendiente suyo, refugiándose en su altar. También invocan la protección de Helio, de Apolo y de Poseidón.

Las suplicantes temen ser forzadas por sus perseguidores y suplican por el derecho a no ser entregadas a quienes ellas no quieran y a disponer de su propio cuerpo frente a la violencia masculina.

Desde el altar, las Danaides refieren a Pelasgo, rey de Argos, su genealogía: Ío fue una argiva que, transformada en vaca, llegó errante a la región del delta del Nilo y allí engendró de Zeus a Épafo. Éste a su vez fue padre de Libia y ésta fue madre de Belo. Dánao y Egipto fueron hijos de este último. Dánao tuvo 50 hijas, que son ellas, y Egipto, 50 hijos. También amenazan con suicidarse ahorcándose con sus ceñidores y cinturones en las estatuas de los dioses que había en el altar.

Pelasgo se interesa por su petición de asilo pero ha de sopesar la posibilidad de entrar en guerra con Egipto por proteger a las suplicantes.

El rey consulta con el pueblo, que decide protegerlas. En la escena se da la noticia de la entrada de un barco egipcio cuyo heraldo increpa a las Danaides y al rey, argumentando su derecho sobre las Danaides para llevárselas a su país. Amenaza con la guerra contra Pelasgo si éste no se aviene a dárselas. Pelasgo se niega, acogiendo a las suplicantes, siendo éste un deber para con los dioses y un deber para con sus ciudadanos que así lo han requerido.