MUJERES DE LA MITOLOGIA




CASANDRA:



 

Casandra fue hija de Príamo y Hécuba y es hermana gemela de Héleno.Cuando nació lehicieron una fiesta  en el templo de Apol.lo,al anochercer los pedres se marcharon y dejaron a los recien nacidos en el templo sin querer.

 Al día siguiente, cuando volvieron a recogerlos, los gemelos estaban dormidos y dos serpientes les pasaban la lengua por los órganos de los sentidos para purificarlos. Los padres empezaron a gritar de angustia, ante lo cual las serpientes se retiraron. Fue así como Casandra y Héleno tuvieron el don profético cuando fueron adultos.

                                                           

El dios Apolo, que amaba a Casandra, le concedió el don de la profecía, pero cuando ella se negó a corresponder a su amor, Apolo volvió inútil el don haciendo que nadie creyera en sus predicciones. Casandra advirtió a los troyanos de muchos peligros,  pero fue desestimada como una loca.

Después de la caída de Troya, fue sacada del santuario del templo de la diosa Atenea por Áyax,  y llevada al campamento griego. Cuando se repartió el botín, Casandra fue entregada al rey Agamenón como su esclava y amante. Casandra le advirtió de que sería asesinado si volvía a Grecia, pero de nuevo no obtuvo crédito.  

POLÍXENA:


Políxena  era, segons la mitologia grega, hija dede Príamo i Hécuba.

Un oráculo profetizó que Troya no sería derrotada si Troilo cumplía los veinte años de edad. Su hermana Políxena y él cayeron en una emboscada y Aquiles mató al joven pero ella pudo escapar. Se cuenta también que Aquiles pidió a los troyanos la mano de Políxena, pero el momento en que se enamoró de ella tiene muy diversas versiones: pudo ser durante la emboscada donde murió Troilo, o mientras ella participaba en un rito en honor a Apolo o cuando ella acudió a visitar el sepulcro de su hermano Héctor o cuando, tras la muerte de Héctor, ella contribuyó al rescate del cuerpo de su hermano arrojando desde los muros de Troya sus joyas u ofreciéndose personalmente a Aquiles para convertirse en su esclava. A cambio de poder casarse con la princesa troyana, se decía que Aquiles llegó a prometer que persuadiría a los aqueos para abandonar el sitio de Troya. El secreto de su talón vulnerable pudo ser averiguado por Políxena y así, en una ocasión en la que Aquiles se dirigía a encontrarse con Políxena o a concertar su casamiento en el templo de Apolo Timbreo, el héroe aqueo murió en una emboscada que le tendieron Deífobo y Paris o solo Paris.

Más tarde, tras el saqueo de Troya, el eidolon de Aquiles se apareció a los supervivientes de la guerra y exigió que Políxena le fuese sacrificada antes de que nadie pudiera marcharse. Su hijoNeoptólemo la decapitó sobre la tumba de Aquiles. También se ha mencionado que el sacrificio de Políxena tenía como finalidad propiciar unas condiciones favorables para el regreso de las naves aqueas a Grecia, una analogía con el sacrificio de Ifigenia, que tenía como fin conseguir vientos favorables para el trayecto de ida. Una versión minoritaria contaba que, en cambio, Políxena se había suicidado tras la muerte de Aquiles, clavándose una espada sobre su tumba, por amor hacia él.

  

DAFNE:

Dafne,filla del déu riu Peneude Tessalia i de Creüsa,o segons altres fonts filla de Ladó.Va ser una nimfa dels boscos mitològica, que a més era sacerdotessa de Gea, la deessa de la fertilitat de la terra.

Segons la mitologia grega, després que Apol·lo, el símbol de la bellesa masculina, es burlés de les fletxes d'Eros, aquest va decidir venjar-se, i li va clavar una fletxa amb la punta d'or a Apol·lo perquè s'enamorés de Dafne, i a ella li va clavar una fletxa amb la punta de plom, perquè es tornés insensible a l'amor. Apol·lo, bojament enamorat de Dafne, no parava de perseguir-la, però ella el defugia. Quan Apolo estava a punt d'atrapar-la, Dafne va implorar ajut a la mare terra.Gea va obrir la terra sota els seus peus i la va convertir en arbre.Segons una altra versió a qui Dafne va demanar empar va ser al seu pare Peneu, i aquest la va convertir en un llorer.Apolo trist i resignat, va decidir que, ja que no podia ser la seva esposa seria el seu arbre, i va convertir el llorer en el seu símbol, i des d'aleshores sempre portava una corona de llorer.

   

FILOMELA:

Filomela, d'acord amb la mitologia grega, fou una princesa atenenca, filla de Pandíon i de Zeuxipe.

La seua germana Procne, casada amb el rei traci Tereu, desitjant veure-la, envià el seu marit a cercar-la. Però Tereu, encès de passió per Filomela, durant el viatge cap al seu regne la portà a una casa apartada i la violà. Després, perquè no pogués parlar, li tallà la llengua i la deixà allà tancada. Filomela brodà en un mocador la seua història i aconseguí fer-lo arribar aProcne, que s'encarregà d'alliberar la seua germana i venjar-la pel que Tereu li havia fet.

Els déus la van transformar en oreneta, segons els mitògrafs grecs, o en rossinyol, segons els llatins.

ARIADNA:







Ariadna és la filla del rei Minos i Pasífae de Creta. El seu pare tenia en un laberint al minotaure, qui habia que alimentar amb gent atenesa cada nou anys.

La tercera vegada que els atenesos habian de pagar el seu tribut, Teseu, fill de Egeu, el rei  de Atenes s'ofereix un anar i matar el minotaure. El  problema es que el minotaure vivia en un laberint del que no es podia escapar.

La filla de Minos, Ariadna va veure un Teseu i es va enamorar d'ell, per el que va decidir ajudar-lo amb la condició  que es casés amb ella i se la portés lluny del seu temible pare.

Teseu accepta, i així va ser com Ariadna li regal un cabdell per que una vegada al  arribi al laberint, el desfes i podria servir de guia a la tornada i indicar-li el camí de tornada.

Quan Minos va saber que Teseu havia matat al minotaure va muntar en còlera per Teseu el que va tenir que afanyar-se a la fugida a  la que el va acompanyar Ariadna. Però ella mai va arribar a veure la terra de Teseu, Atenes, doncs a una  escala que el va fer a l'illa de Naxos, la va abandonar ala riba.




ANTÍOPE:


Zeus es va unir a la bella Antíope en forma de Sàtir i va engendrar amb ella dos bessons: Anfió i Zetos. Avergonyida, Antíope es va escapar i es va refugiar a Sició. El seu pare es va suïcidar i va encarregar al seu germà Lico la venjança.

Lico  va prendre la ciutat de Sició i va matar al seu rei Epopeo, portant a Antíope com presonera a Tebes, camí d'on va donar a llum als seus bessons, que van ser abandonats a la muntanya i van ser  recollits per uns pastors.

Una nit, Antíope va poder escapar dels maltractaments que rebia perquè les seves cadenes van caure i va fugir justament a la cabana on vivien els seus fills.

Ells, que no l'havien reconegut, la van lliurar a Dirce, però quan el pastor els va dir que era la seva mare, van anar a buscar-la i van matar a Dirce i a Lico.

Dionís, enfadat per la mort de Dirce, va fer que Antíope embogís i errés per Grècia, fins que un dia es va curar i es va casar amb Focus.






INO:



Ino es, en la mitología griega, una de las hijas de Cadmo y Harmonía. Tomó por esposo al rey beocio Atamante, con quien tuvo dos hijos. Posteriormente intentó librarse de los hijos de éste de un matrimonio anterior, Frixo y Hele, si bien finalmente fueron salvados.

Más tarde, Ino acogió a Dioniso para criarlo junto con sus propios hijos, lo que enfureció a Hera, al ver que recogían el fruto del adulterio de Zeus; por ello volvió locos a ambos esposos, lo que los llevaría a matar a sus propios hijos.

Los dioses del mar se apiadaron de Ino y la convirtieron en una nereida que se llamaría Leucótea, protectora de los marinos.

FEDRA:

Fedra és la filla de Minos i Pasífae, germana d'Ariadna. El seu germà Deucalió la va oferir en matrimoni a Teseu quan aquest regnava a Atenes, encara que ja estava casat amb l'amazona Antíope. Durant el banquet nupcial es produí un atac de les amazones.

Fedra i Teseu van tenir dos fills: Acamant i Demofont, però Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut amb Antíope: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d'ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la. Teseu ple de ràbia, però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar als cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va penjar.

MEDEA:

La nodrissa dels fills de Jàson i Medea està preocupada perquè veu a Medea en un estat de ansietat, nervis, tristesa i mal caràcter molt aguditzat. Té por que planegi una cosa dolenta,encara que no està segura de què pot ser. Aquesta preocupació la comparteix amb el pedagog dels nens, a qui demana que s'allunyi en el possible als fills de la seva mare.

Medea compadeix davant el cor de dones corínties i lamenta que l'home pel qual ella va deixar la seva llar, la seva terra i la seva família l'hagi traït. El rei Creonte es presenta a Medea i li ordena que abandoni la terra de Corint, que surti com desterrada. Antígona li suplica que la deixi allà algun dia més per poder preparar la seva marxa. Jàson també va a parlar amb Medea i es produeix una fortíssima discussió entre ells. Llavors Medea, per venjar-se de Jàson, planeja matar la filla de Creont, la princesa amb la qual es casarà Jàson i, després, matar els seus fills, perquè Jàson no pugui quedar-se amb ells i per no patir ella la vergonya de la seva repudi i el seu desterrament. Així, crida de nou a Jàson i amb paraules dolces però falses li fa creure que ella accepta el seu destí i que li sembla el seu casament amb la filla del rei. Jàson es marxa tranquil. Medea prepara llavors una poció mortal amb la que impregna un vestit com regal per a la princesa i envia als seus propis fills a que l'hi portin. Inicialment, la princesa desconfia del regal, però quan es posa el vestit, aquest se li s'adhereix a la pell i el verí li crema la carn com un àcid, morint la jove entre terribles dolors. El seu pare, en veure la seva filla agonitzant l'abraça desconsolat i, llavors, el vestit s'enganxa també al cos de Creonte provocant en ell el mateix efecte anterior i ocasionant-li la mort en una forta agonia. Quan Jàson de s'assabenta del que ha passat, és a demanar explicacions a Medea, però la dona, en presència de Jàson, assassina amb un ganivet als seus fills, fugint de Corint en un carro tirat per cavalls alats.

ERIFILE:

Erifile fou una heroïna, filla de Tàlau, rei d'Argos.

Es casà amb Amfiarau i fou mare d'Alcmeó, Eurídice i Demonassa.

El seu germà Adrast, aliat de Polinices, volia que Amfiarau s'unís a l'expedició que preparaven contraTebes, però com que aquest s'hi resistia Polinices va recórrer a Erifile perquè convencés el seu marit a canvi del collar d'Harmonia. Ella, finalment, l'obligà a marxar amb l'expedició, però Amfiarau havia encarregat als seus fills que el vengessin si no tornava, i per això Alcmeó, després de la guerra dels epígons, la va matar.

LAS AMAZONAS:

Las Amazonas  eran, en la mitología clásica, gente de un antiguo pueblo conformado y gobernado íntegramente por mujeres guerreras, de dudosa base histórica.

En la cultura griega, las amazonas aparecen invariablemente como antagonistas de los griegos. Los relatos mitológicos frecuentemente narran los enfrentamientos entre los héroes griegos y las reinas amazonas, por ejemplo el duelo de Aquiles contra Pentesilea en la Guerra de Troya, o el combate de Hércules contra Hipólita, hermana de la anterior, como parte de uno de sus doce trabajos. En la escultura, las amazonas eran representadas batallando con guerreros griegos enamazonomaquias, o heridas como producto de dicho encuentro.

El historiador griego Heródoto las situaba en una región fronteriza con Escitia en Sarmacia, aunque la tradición posterior, las ubicó en Asia Menor. Durante la antigüedad tardía las amazonas fueron asociadas con varios pueblos históricos y en la conquista de América fueron imaginadas en el nuevo continente. A principios de la Edad Moderna, el término pasó a aludir a las mujeres guerreras en general.

DANAIDES:

Trata de las cincuenta Danaides, hijas de Dánao, que residen en Egipto.

Las Danaides, conducidas por Dánao, su padre, han llegado a Argos huyendo de los hijos del rey Egipto, que pretendían obligarlas a casarse con ellos. Una vez en Argos, se hacen suplicantes de Zeus, ascendiente suyo, refugiándose en su altar. También invocan la protección de Helio, de Apolo y de Poseidón.

Las suplicantes temen ser forzadas por sus perseguidores y suplican por el derecho a no ser entregadas a quienes ellas no quieran y a disponer de su propio cuerpo frente a la violencia masculina.

Desde el altar, las Danaides refieren a Pelasgo, rey de Argos, su genealogía: Ío fue una argiva que, transformada en vaca, llegó errante a la región del delta del Nilo y allí engendró de Zeus a Épafo. Éste a su vez fue padre de Libia y ésta fue madre de Belo. Dánao y Egipto fueron hijos de este último. Dánao tuvo 50 hijas, que son ellas, y Egipto, 50 hijos. También amenazan con suicidarse ahorcándose con sus ceñidores y cinturones en las estatuas de los dioses que había en el altar.

Pelasgo se interesa por su petición de asilo pero ha de sopesar la posibilidad de entrar en guerra con Egipto por proteger a las suplicantes.

El rey consulta con el pueblo, que decide protegerlas. En la escena se da la noticia de la entrada de un barco egipcio cuyo heraldo increpa a las Danaides y al rey, argumentando su derecho sobre las Danaides para llevárselas a su país. Amenaza con la guerra contra Pelasgo si éste no se aviene a dárselas. Pelasgo se niega, acogiendo a las suplicantes, siendo éste un deber para con los dioses y un deber para con sus ciudadanos que así lo han requerido.

                                  LA RELIGIÓ DELS ROMANS



La pietas:
 Els romans atorgaven una gran importància a la religió, tant en la vida privada com
en els afers públics. Les cerimònies i els ritus expressaven el sentiment religiós
romà. La pietas era, abans de tot, atendre el culte i les seves cerimònies escrupolosament
regulades. Consideraven que la pietat envers els déus era un dels trets fonamentals
del seu caràcter nacional.
Sentit pràctic:
 Els romans tenien un sentit eminentment pragmàtic de la religió. Esperaven que els
déus se sentissin obligats a atendre les seves demandes a canvi de respecte i veneració,
com si fos un pacte. De fet, proclamaven que aquest pacte era degut a la progressiva
i incomparable grandesa de Roma.
Formalisme:
 Aquest plantejament quasi contractual de la religió es manifestava en una pràctica
escrupolosa i formalista dels ritus i les fórmules: sempre els gestos exactes i les
paraules exactes. Aquesta era la seva part en el pacte. Fins al punt que, quan hi havia
algun petit error, havien de repetir el ritus (súplica, sacrifici, vot...) si volien assegurar-
ne l’eficàcia.
Conservadorisme:
  En la religió, com en altres facetes de la seva mentalitat, els romans van ser pregonament
conservadors, sobretot els de les capes populars. Així, a finals de l’Imperi
romà, a les zones rurals se seguien practicant els mateixos ritus i utilitzant les
mateixes fórmules que havien practicat els primitius llatins de l’època prehistòrica.
Obertura:
 Pel fet de practicar un politeisme obert, amb una mitologia poc exclusiva, els romans
es van mostrar al llarg de la seva història extraordinàriament receptius respecte als
déus de tots els pobles amb què van entrar en contacte, atès que els van anar incorporant
al seu panteó:
• Primer van acceptar els déus etruscs.
• Després van fer seus els grans déus de l’Olimp grec.
• Més tard van adoptar amb entusiasme tota mena de cultes de la zona oriental del
Mediterrani.
• Finalment, van abraçar el cristianisme.
Per aquest motiu, convé estudiar la religió romana tenint en compte la seva evolució
al llarg de les grans fases de la història de Roma.


     
En les imatges següents apareixen Zeus,Afrodita i Hades.


En aquesta imatge es veu com els romans pregaven als seus deus.

Època preetrusca:

Sabem poques coses sobre la religió dels primitius llatins, tant pel que fa a les seves
creences, com als seus ritus i la seva organització. Els historiadors romans parlen
del paper fonamental que tingué en l’ordenació de la religió romana el mític rei
Numa, successor de Ròmul, però sense base documental.
Es tractava d’un poble d’agricultors i, lògicament, els seus déus també tenien aquest
mateix caràcter agrari; la tradició va conservar molts noms de divinitats d’aquesta
mena: pràcticament una per a cadascuna de les innombrables operacions que
requerien el cultiu dels camps i la cria dels animals domèstics.
Aquests primers habitants del Laci estaven mancats d’una mitologia sistematitzada.
No tenien res de semblant a una cosmogonia ni a una genealogia dels déus a l’estil
dels grecs: ni tan sols representaven els seus déus amb figura humana; alguns d’ells,
els més importants, els representaven amb antics signes com el llamp (Júpiter), una
llança (Mart) o el foc (Vesta).
En realitat, més que de déus, hauríem de parlar de forces o esperits divins, numina,
això sí, omnipresents: una concepció molt propera encara a les religions de
tipus animista.
El culte tenia lloc, segons l’«especialitat» de la força divina corresponent, a les cases,
als camps, a les cruïlles dels camins, en determinats boscos i fonts sagrades: no hi
havia temples en el sentit habitual del mot; com a màxim, altars més o menys rudimentaris.
Entre aquesta multitud de numina, destacaven per la seva importància algunes divinitats
o déus amb una personalitat més configurada, la majoria del gènere masculí,
com correspon a una societat eminentment patriarcal. Hi destacaven els següents:
• Júpiter, el «pare dels déus», déu suprem dels primitius indoeuropeus, déu del
cel, de la llum, del llamp.
• Marte, més relacionat, al principi, amb la fecunditat dels camps i dels animals, i
amb la del poble romà (déu de la joventut), que no pas amb la guerra.
• Quirí, el primitiu déu de la «ciutadania» romana, en el doble vessant civil i
militar.
• Saturn, divinitat agrària per excel·lència, introductor de l’agricultura al Laci i
mític fundador del poble llatí.
• Janus, déu que presidia els començaments de totes les empreses. A ell estava
dedicat el primer mes de l’any, ianuarius, gener, i el primer dia de cada mes, les
Calendes; protegia les portes de les cases (ianua) i se’l representava amb un cap
de dues cares, mirant l’una cap endavant i l’altra endarrere.
• Vesta, deessa, primerament, de la llar domèstica, i, després, de la «llar» comuna,
de la ciutat, de l’Estat. El seu símbol, el foc, havia de cremar ininterrompudament.
• Tel·lus era la deessa de la Terra, mare de déus i homes, protectora de l’agricultura
en general.
Els tres primers, Júpiter, Mart i Quirí, constituïen una mena de «trinitat», una tríada
a l’estil de les existents en altres pobles indoeuropeus, com ara els germànics i els
antics indis.
Encara hi havia moltes altres divinitats agràries «especialitzades», entre les quals
destacaven: Flora, protectora de la floració dels arbres; Pomona, dels fruits; Faune,
dels ramats; Pales, deessa de les pastures i dels pastors; Silvà, dels boscos; Líber,
de les vinyes, i Terme, dels límits entre els camps i les fronteres dels pobles.


  

En aquest esquema podem identificar els deus i desses romanes pero encara hi han alguns mes.


Època etrusca:

Com en les altres facetes de la cultura romana, l’empremta dels etruscs en el camp
religiós, després del seu domini sobre Roma (segles VII-VI aC), va ser determinant.
Les principals manifestacions van ser:
• Substitució de la tríada llatina, masculina, d’origen indoeuropeu, per una tríada
etrusca en què, al costat de Júpiter, apareixien les dues grans deesses dels etruscs:
– Juno, la deessa protectora de les dones, dels matrimonis i dels naixements.
Identificada amb l’Hera grega, figura des del principi com la totpoderosa
esposa de Júpiter.
– Minerva, deessa de les activitats no agràries: la indústria, les arts, la saviesa.
Identificada amb Atena.
• Construcció del primer temple, similar als temples grecs, al capdamunt del Capitoli.
Aquest temple estava dedicat precisament a la nova tríada, anomenada per
això tríada del Capitoli.
• Introducció de nous déus:
– Déus propis, com Vulcà, déu del foc; Mercuri, del comerç; Venus, de l’amor i
de la bellesa.
– Déus adaptats dels grecs, com Apol·lo, déu del Sol, de l’endevinació i de la
medicina; Àrtemis, identificada amb la Diana llatina, deessa de la Lluna i de
la caça; Dionís o Bacus, déu del vi, del teatre i de les festes orgiàstiques, identificat
després amb el llatí Líber.
• Els artistes etruscs van ser els primers a Roma que representaren els déus amb
figura humana, com a ornament dels temples o bé dels sepulcres, segons la pràctica
habitual entre els grecs.
• És força probable que també fossin els etruscs els qui van introduir a Roma un
principi d’organització de la religió pública oficial: sacerdoci, rituals, calendari de
festes i celebració de «jocs» (ludi) de diversa mena: curses de carros i de cavalls,
lluites de gladiadors, representacions teatrals...
• L’ aportació etrusca més duradora i significativa a la religió romana va ser la
potenciació i la reglamentació de tot allò que feia referència als diferents sistemes
d’endevinació, és a dir, a la investigació de la voluntat dels déus i de la seva bona
o mala predisposició a ajudar la persona que volgués emprendre qualsevol activitat,
pública o privada: juntament amb el mètode d’observació del cel i de les aus
que s’hi movien (auspicis, de aves spicere), ja conegut i practicat pels llatins, els
etruscs van aportar l’estudi de les vísceres dels animals sacrificats (el fetge, sobretot)
i el de la interpretació dels «prodigis» o fenòmens extraordinaris que es produïen
a la natura, com ara tempestes estranyes, llamps damunt de llocs significatius,
naixement d’animals deformes, etc.
• També és d’origen etrusc la creença en l’existència d’una vida d’ultratomba, que
s’imaginava poblada de divinitats malignes, de dimonis i de turments infernals.
En resum, els etruscs, d’una banda, van contribuir a hel·lenitzar i a organitzar la
religió romana, i la van modernitzar; però, de l’altra, simultàniament també van
reforçar els components d’aquesta religió que a nosaltres ens semblen més arcaics i
irracionals.

  

La religió privada o familiar:


• El lar familiar: déu protector de la casa. Representat pel foc de la llar domèstica i
venerat en una espècie de capelleta  a l’atri o a l’espai central de la
domus.
• Els Penats , dels quals depenia l’abundància de provisions per a la família
 Se’ls representava com dos joves que portaven corns de l’abundància.
Seguien la família quan es canviava de casa.
• El Genius, esperit del pater familias. Se’l representava al sacrarium, vora el lar i
els Penats, en forma de serp.
• La deessa Juno, protectora de les dones de la família.
• Els Manes, les ànimes dels difunts de la família. Els familiars celebraven els seus
aniversaris i els encomanaven la cura dels qui havien mort feia poc. Les làpides
mortuòries s’encapçalaven amb les lletres D.M..

Cada família, a imitació del que al principi passava únicament amb els patricis,
tenia el seu propi ritual a l’hora de venerar els seus déus. Aquests ritus estaven presidits
pel pater familias. La dona, en casar-se, abandonava els cultes de la seva família
i s’incorporava als de la família del seu marit. També participaven, sobretot en el
culte al Genius, els esclaus i els «clients» de la família. Els ritus més freqüents eren
ofrenes d’aliments, libacions, pregàries, ornaments florals i espelmes enceses.
La religió popular
Déus
Com és lògic, els déus més venerats per aquell poble de camperols eren els déus
agraris relacionats amb l’activitat agrícola i ramadera. A més a més dels déus primitius
(el Mart primitiu, Saturn, Líber, Tel·lus), a principis de l’època de la República
apareix com a divinitat agrària més important la deessa Ceres, identificada amb la
Demèter grega, la gran protectora de les collites i de la fertilitat de la terra després
de la «mort» hivernal.
Culte
Se celebraven festes al llarg de l’any en honor de cadascuna d’aquestes divinitats. En
aquestes festes s’oferien sacrificis d’animals, es feien menjars compartits i processons
suplicatòries, o bé s’encenien focs i s’ornaven estàtues i altars, s’oferien exvots
fets de cera, ceràmica o bronze, es practicaven danses i cants rituals, etc.
Tots aquests ritus i fórmules estaven escrupolosament reglamentats des de temps
immemorials, i les fórmules i les oracions es continuaven repetint en un llatí que cada
cop resultava més inintel·ligible per als que hi assistien, com en el cas de la festa en
honor a Mart protagonitzada pels arvals.



Déus:


Després d’un procés que s’havia iniciat ja en època etrusca i que s’havia perllongat
durant els primers segles de l’època de la República, a Roma es va anar configurant
un grup de grans déus, dotze en total, a còpia d’identificar alguns dels seus antics
déus amb els que habitaven l’Olimp grec.
El procés d’assimilació va consistir a anar atribuint a poc a poc els mites i les funcions
del déu grec al seu paral·lel romà corresponent, fins a identificar-los totalment,
mantenint, però, el nom llatí. D’aquesta manera es van arribar a establir les parelles
següents: Zeus-Júpiter; Hera-Juno; Atena-Minerva; Hermes-Mercuri; Hefest-Vulcà;
Ares-Mart, etc. Apol·lo va ser l’únic que no es va identificar amb cap déu llatí i, per
tant, va conservar el seu nom grec i l’apel·latiu Febus com a déu de la llum.
Aquest panteó grecoromà va constituir el nucli a l’entorn del qual es va organitzar
la religió oficial de la ciutat de Roma.
La presència dels déus en la literatura va anar creixent fins a convertir-se en omnipresent
en els grans poetes de l’època clàssica, i va constituir, també, la inspiració
més freqüent dels artistes plàstics: escultors, pintors i orfebres, tant en la decoració
de la ciutat i dels edificis públics, com en els frescos, els mosaics i les estàtues de les
cases particulars de la gent rica.
Però des del punt de vista estrictament religiós, la fe en aquests déus no va arribar a
ser pregonament sentida per la gent, i els mites que se’ls atribuïen, la majoria manllevats
de la mitologia grega, no eren considerats «articles de fe», sobretot per la
gent culta.


 Es un quadre de Boticeelii representa a Venus.

Festes:


Al llarg de l’any, la ciutat consagrava quasi un centenar de dies a celebrar d’una
manera o altra els seus déus. N’hi havia de dos tipus:
• Les feriae o festivitats religioses en sentit estricte. En aquestes festivitats el ritus
fonamental era un sacrifici d’animals, normalment braus, porcs o ovelles, fet en
llocs públics, normalment davant del temple del déu o la deessa en honor del qual
se celebrava. Les més importants eren les Lupercals, en honor de Faune-Pan, les
Feràlies, dedicades als difunts, les Liberàlies, dedicades a Líber-Dionís, i les
Saturnals, dedicades a Saturn, que se celebraven al desembre i són els precedents
de les nostres festes nadalenques, amb intercanvi de presents inclòs.
• Els ludi (jocs), festes de caràcter civicoreligiós. Duraven uns quants dies. A més
de sacrificis, processons, pregàries, etc., es programaven diversos tipus d’espectacles:
representacions teatrals, curses de carros o de cavalls, combats de gladiadors
i caceres de feres importades de llocs exòtics. Els més importants eren els Megalenses
(Cíbele), els Cerials (Ceres), els Apol·linars (Apol·lo) i els Ludi Romani
(Júpiter). Aquests ludi, cada cop més variats i costosos, eren organitzats i pagats
pels magistrats de la ciutat.




Temples:


Eren el lloc principal de culte, però no l’únic. El temple no era el lloc de reunió dels
fidels, sinó l’habitacle del déu. Roma va heretar el tipus de temple etrusc, adaptat,
al seu torn, del temple grec, i el propagà. El formaven un recinte, normalment rectangular,
de petites proporcions, elevat sobre un pòdium de pedra, amb unes escales
a la part del davant. El pla, molt simple, formava un pòrtic de columnes i una
sala interior (cella) on es dreçava l’estàtua del déu. Els ritus se celebraven davant la
seva façana en una esplanada el centre de la qual era ocupat per un altar (ara).
Sacerdots
El sacerdoci era una mena de funció pública. Els sacerdots formaven col·legis especialitzats.
Els més importants tenien la consideració de magistrats de la ciutat.
Els col·legis més importants eren:

• Els flamines. Cadascun s’ocupava del culte d’una de
les grans divinitats. Els més importants eren els tres
déus de la primitiva tríada llatina: Júpiter, Mart i
Quirí (identificat amb Ròmul).

• Els pontifices, literalment «constructors de ponts».
Estaven presidits pel Pontifex Maximus, càrrec religiós
i polític de molta influència. Controlaven tot allò que
feia referència al culte públic: establien el calendari de
festes variables, vigilaven l’observança exacta dels
ritus, controlaven la redacció dels annals oficials de la
ciutat i presidien les grans cerimònies religioses públiques.
Hi havia altres col·legis sacerdotals com el dels àugurs,
que eren experts en les tècniques de l’endevinació, que
tenien tanta tradició i importància en el món romà; o el
de les vestals, sacerdotesses responsables de mantenir
encès el foc sagrat al temple de Vesta, autèntica «llar» de  
la ciutat.

LA LLEGENDA DE ROMUL I REM:

Tal com passa amb molts altres personatges llegendaris, el naixement, la infantesa i la joventut
de Ròmul i Rem estaven, en la memòria col·lectiva dels romans, construïts a còpia
d’episodis extraordinaris i proves sobrehumanes; indicis clars del destí que els déus els havien
reservat.
El seu avi Numitor, hereu legítim del tron d’Alba Longa, és deposat i desterrat pel seu germà
petit, Amuli. La seva mare, Rea Sílvia, és obligada per l’usurpador a professar com
a vestal, i per això mateix, a romandre verge. Però el déu Mart frustra els plans d’Amuli i engendra
amb la sacerdotessa dos fills bessons. Amuli decideix aleshores desfer-se dels nounats
tot manant que siguin llançats al Tíber, lluny d’Alba.
No obstant això, els déus intervenen perquè el destí s’acompleixi: primer és la lloba, que alleta
els bessons que s’havien encallat a la riba del riu, dins un cistell; després serà el pastor
Fàustul i la seva muller, que els adopten i crien. Finalment, després d’un període de «vida
oculta», arriba el reconeixement de la seva identitat i l’encontre amb el seu avi.
Després de retornar el tron a Numitor, decideixen fundar una nova ciutat al lloc en què havien
estat salvats i criats. Fan servir el sistema dels auguris perquè siguin els déus els qui
decideixin a quin dels dos correspon de ser rei. No es posen d’acord sobre la interpretació
dels signes i sorgeix una disputa entre els partits d’un i altre. Rem mor. Una altra versió diu
que és el seu germà mateix qui el mata per haver saltat per damunt del solc que delimitava
el recinte sagrat de la ciutat. En qualsevol cas, serà Ròmul el primer rei de la nova ciutat,
aixecada sobre el Palatí.

DEFINICIONES:

Ars boni et aequi. Dret és l’art del que és bo i el que és just.
Ius gentium est quo gentes humanae utuntur.
Dret de gents és aquell que fan servir els pobles.
Ius naturale est quod natura omnia animalia docuit.
Dret natural és el que la natura va ensenyar als animals.
Lex est quod populus iubet atque constituit.
Llei és el que el poble mana i decideix.

EL DRET ROMÀ


Definició:

La paralua dret ve de la ius que els romans feien servir per com l`art del que es bo i el que es just.Aquesta paraula no s`ha conservat pero de altres similars si com per exemple just,justícia...
Al segle IV el terme ius es va sustituir per derectum que significa allò que és recta i que donà lloc ala paraula dret que es la paraula que utilitzem nosaltros.

La paraula el dret romà es el conjunt de normes amb valor de llei amb capacitat per obligar a complir-les
el dret consuetudinari son aquellas lleis que no estan escrites,heredades per els avanpassats;
També hi ha les lleis de les XII taules que son les lleis escrites, és divideixen en dos grups,les que afectaven als ciutadans constituïen  el dret civil  que regulava el dret del propietari,de la família,de comerç...
Les que afectaven les relacions amb altres pobles,un ciutadà  estranger es deia dret de gens i es basava en el dret natural.

També s`enten per dret romà el conjunt d`obres que ens han arribat desde l`època romana en que estudiaven,comentaven,resumien i compilaven les normes mes legals.

Finalment, el dret romà també es una assignatura fonamental en els estudis de dret,i ha continuat present en  tots els plans d`estudi de les facultats de dret en tot el món.



La història del dret romà:

En la formació i el desenvolupament del dret romà podem distingir les tres etapes que veurem a continuació.





Des de la fundació de la ciutat (754aC)fins al final de la segona Guerra Púnica(201aC)


En els primers temps els ciutadans romans que eres pastors i es dedicaven ala agricultura, la societat estaba organitzada  en dos grans blogs:patricis i plebeus.

El populus romanus Quiritium estava format per els patricis que eres descendents  dels patres o fundadors
segons la tradició Rómul el va dividir  en ters tribus i en record dels tres pobles va donar origen al poble romà:llatins,estrucs i sabins, cada tribu el seu torn estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries.
Les cúries tenien la seva propia assemblea  i els seus caps  formaven el senat.

Els altres eren  eres els plebs que eren els components de la cual provenien de pobles limítrofs i tenien alguns drets però els en faltaven alguns.. el dret de ius civile nomes afectava els ciutadans  que els plebeus i els estangers no tenien.





Des del final de la segona guerra púnica fins a la mort d´Alexandre Sever(235dc)


Es l`época de mes expansió de Roma , en què deixa de ser una ciutat estat i esdevé una capital,una potència mundial,on van molts visitants anomenats peregrini,que no són ciutadans romans  i no tenien ius civile.


El tracta dels romans amb altres pobles  els va permetre conèixer algunes  idees i institucions jurídiques que,interpretades per l`esperit pràctic romà  va donar  origen al dret de gents  ius gentium.
 La jurisprudencia d`aquest magistrats va donar origen al ius honorarium introduït pels pretors per suplir les carències del ius civile.

Des de la mort d`Alexandre Sever (235aC)fins a Justinià

Quan va morir Alexandre l`imperi va entrar en una profunda crisis,les lluites entre generals,les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers.